L’informe ofereix un diagnòstic dels impactes que tenen en la població de Barcelona la crisi d’habitatge i la pobresa energètica. A través de dades reals, evidencia els impactes en la ciutadania, amb un efecte major en les dones.

El present informe, que pretén aprofundir els efectes de l’emergència habitacional des d’una perspectiva de gènere.  s’emmarca dintre de la sèrie de “Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en salut a Barcelona” elaborats conjuntament entre l’Aliança contra la  Pobresa Energètica (APE), Enginyeria Sense Fronteres (ESF), l’Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (Observatori DESC), la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

La manca de dades oficials desagregades i la invisibilització de la feminització de la pobresa dificulta tractar la problemàtica des d’una òptica feminista, que és l’enfocament que volem desenvolupar a la present radiografia. Són pocs els estudis que aborden aquesta perspectiva com un fet transversal i rellevant a l’hora d’aproximar-se a problemàtiques socials. Cal ressaltar que l’informe aborda la perspectiva de gènere des del binarisme home-dona, i som conscients que això oculta altres situacions d’opressió que responen a altres diversitats sexuals i de gènere i que, tot i ser igualment rellevants, no hem inclòs per ara en aquest estudi.

Les enquestes recullen dades de les persones que s’apropen a la PAH BCN i a l’APE mitjançant una entrevista personalitzada d’aproximadament quaranta minuts. Es realitzen els dilluns al local de la PAH BCN i cada 2 dimecres a les assembles de l’APE. L’objectiu és obtenir dades de persones en risc de perdre el seu habitatge en règim de lloguer, hipoteca o ocupació i amb problemàtica d’accés als subministraments; que ja han assistit a una assemblea en alguna entitat, és a dir, que no és la primera vegada que participen a la PAH BCN i/o APE. L’estudi va començar el juny del 2017 i les dades que s’analitzen en el  present informe inclou informació de les 166 persones enquestades i dues entrevistes col·lectives a 8 dones afectades i activistes.

Sovint quan parlem d’expertes fem referència a persones amb una determinada trajectòria acadèmica o activista que han permès una acumulació de coneixements en forma de fets o de dades sobre temàtiques en concret; en aquest cas volem afegir al perfil d’expertesa a aquelles dones que en tant que afectades coneixen de primera mà les dimensions de les vulneracions del dret a l’habitatge i als subministraments bàsics, les seves causes i conseqüències.

De la mateixa manera que reconeixem la dimensió polièdrica del dret a l’habitatge, de les entrevistes s’extreu de manera genèrica les diferents formes de violències que pateixen les afectades; la violència intrafamiliar i de gènere n’és una, però també la institucional, la derivada del rebuig social i la incapacitat econòmica.

D’entre les afectades que han respost l’enquesta 45 són homes i 121 dones. De fet, tal i com es recull en el gràfic de segmentació horitzontal de l’ocupació i a les respostes a les enquestes realitzades, existeix una feminització notable als moviments socials i, en particular, a l’APE i la PAH. La majoria d’assistents a les assemblees i assessoraments d’ambdues organitzacions són dones, segons hem pogut contrastar empíricament. Un motiu que hi aporten les entrevistades és una tendència femenina a fer xarxa front les situacions adverses heretada, en part, de la responsabilització de la cura i sosteniment d’aquest aspecte reproductiu de la comunitat. Aquest és un element positiu imprescindible a la part més propositiva de la lluita contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica: l’apoderament i la sensació de força i autoestima que comporta per a les dones afectades organitzar-se en plataformes i moviments socials.

La possibilitat de participar, de tenir veu en l’elaboració de polítiques (Llei 24/2015) i de compartir-ho amb altres és un element bàsic per a contrarestar les conseqüències psicològiques i per a aconseguir una legislació més coherent amb el context real de la població. Podríem dir que “la dona es dóna poder, sent capaç de treure a l’esfera pública un problema privat i, vergonyant, col·lectivitzar-lo i dotar-lo d’un contingut social, sent aquest el veritable èxit de la Plataforma, que parteix de l’individual, del que és privat, que es converteix en una experiència col·lectiva amb contingut polític”.

El major nombre de dones a les respostes pot ser fruit també de la participació desigual al mercat laboral remunerat que deixa més “temps” a les dones -i més vulnerabilitat econòmica- i el fet que elles, que dediquen un major nombre d’hores a la llar, s’hi senten més lligades i es fan responsables de conservar-les i dotar-les de condicions dignes. Una distribució de rols a la llar en què l’home és encara qui busca feina i aporta sou i la dona qui es responsabilitza de les tasques domèstiques i cures (molt lligat a la llar i l’ús de subministraments). Aquest fet reafirma la visió patriarcal dels rols de gènere i trasllada a les dones la responsabilitat de la situació d’inseguretat residencial. Per tant són elles qui majoritàriament fan gestions, lluiten, busquen solucions i en pateixen les conseqüències més directes. De fet, si ens fixem en les composicions familiars dels homes enquestats veurem que un 40% declaren viure sols mentre en el cas de les dones predomina la presència de fills o filles a la llar.

Aquest fet s’explica com a un caràcter atribuïble als rols de gènere segons els quals l’home té menys tendència a acudir a Serveis Socials per por de l’estigmatització conseqüent mentre la dona “és capaç” de fer les gestions necessàries i exposar-se per a garantir les necessitats de la llar. De nou, aquí es reflecteix una visió patriarcal que dona menys importància a l’estigmatització de la dona perquè suposadament la tolera, negant les conseqüències psicològiques i de soledat i exclusió. La perillositat d’aquest argument radica en què el que es considera una qualitat femenina (ser capaç, aguantar, fer front a més dificultats) és en realitat el reflex d’una desigualtat de gènere on no s’equiparen ni les responsabilitats ni les conseqüències.

Al llarg de tot l’informe hem pogut veure la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere en l’estudi de les causes i conseqüències de la inseguretat residencial i l’accés al subministraments per a poder generar polítiques públiques que responguin a la realitat de tota la població sense discriminació per sexe, origen o situació econòmica.

Podem afirmar que els resultats de les enquestes i entrevistes confirmen el que havíem exposat prèviament i és que existeix una desigualtat de gènere preocupant en la protecció del dret a un habitatge digne i als subministraments bàsics i que les dones són les més afectades en els processos de pèrdua d’habitatge o d’incapacitat d’assumir el cost dels subministraments